CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
L’herència de CiU o els cercadors de la centralitat perduda L’herència de CiU o els cercadors de la centralitat perduda

L’herència de CiU o els cercadors de la centralitat perduda

Editorial 22 December, 2016 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (3 votes)

Inici » Historic » L’herència de CiU o els cercadors de la centralitat perduda

L’autodestrucció de CiU, induïda des de Convergència, ha dut als seus teòrics hereus, el PDECat, a una situació de poca rellevància política: seria la cinquena força al Parlament, segons la darrera enquesta d’El Periódico, amb només entre 15 i 19 diputats, quan ara, en el marc de JxSí, en té 29, i en les últimes eleccions com a CIU el 2012, en tenia 50, i a les del 2010 va assolir-ne 62. La davallada és espectacular.

És lògic, per tant, que polítics d’aquell àmbit central es preguntin on són els diputats perduts, i pensin que a curt termini, és possible recuperar-ne uns quants, els suficients, com per aconseguir una presència al Parlament, i que només es tracta de confegir un nou partit o una aliança que reclami la centralitat, la moderació i el catalanisme no independentista per a reeixir en l’intent. I a partir d’aquesta magra definició uns li posen  un  accent lliberal, i altres un de socialdemòcrata.

Hi ha una segona raó per pensar en aquesta gran centralitat perduda: la davallada també històrica del PSC, que si bé millorava els seus registres en l’al·ludida enquesta, quedava lluny dels 28 diputats del 2010. Aquí, però, com la sagnia ha estat prèvia, i arranca de la pèrdua dels 40-50 diputats de l’època de Maragall i Montilla, el peix ha estat venut de fa més i, per tant, els compradors el tenen molt més fet i servit.

L’experiència d’Unió, amb cent mil vots, però insuficients per assolir representació parlamentària, hauria de fer reflexionar que tot plegat no és tan simple, més tenint en compte que UDC tenia –té- una base històrica cristiana, petita però fidel; la majoria dels vots varen tenir aquest origen, que una interpretació lliberal o socialdemòcrata no disposa en exclusiva.

Pensar en termes tan continuistes del passat, veient la situació com una herència perduda, és ignorar que hem entrat en una nova època, aquí i a la major part d’Occident, a cada lloc amb formulacions, unes comunes, altres específiques.

Quatre són les grans característiques

  • La crisi social i econòmica i amb ella l’augment de la desigualtat i la transformació en consciència política d’aquest fet, perquè darrere seu el que hi ha és una substancial modificació de les relacions de producció del nostre sistema capitalista. Aquesta variable és comú arreu.
  • La segona la podríem anomenar moral, i va sorgint arreu amb més o menys força, i és la convicció que una elit cosmopolita sorgida de la cultura mediàtica i avalada per bona part de l’elit econòmica, està destruint els valors i virtuts que aporten sentit a la vida. Per donar una idea telegràfica d’aquest fet tenim les anècdotes, ara ja categories, com la dels lavabos unisex d’Obama a la Casa Blanca, o en els mítings posteriors a la victòria de Trump, l’afirmació que els guanyadors feliciten el Nadal, i no unes indeterminades “festes”.
  • La tercera, que ens afecta poc a Catalunya, igual que a Espanya, són les immigracions massives.
  • La quarta és la traïció de part de les elits polítiques, la seva desvinculació dels electors, on la corrupció és un clar i destructiu signe.

En el cas català, a més, hi ha dues dinàmiques  específiques que marquen la nova època

  • Una és la forta emergència de l’independentisme, insuficientment fort com per assegurar-li una clara victòria electoral, però prou potent i unit, com per ser hegemònic en termes polítics. Aquesta emergència ha alterat tots els camps polítics, de l’esquerra a la dreta.
  • Finalment, l’apuntat a l’inici: l’acumulació insòlita de grans errors per part de CiU que l’han passat de primer actor a secundari -amb frase- en l’escenari polític català.

El resultat de tot això ha donat lloc a uns beneficiaris. Un de destacat és Ciutadans, si bé pot ser una força en declivi per la seva contradicció a l’hora de defensar aspectes concrets lligats al maltractament a Catalunya – el finançament per exemple- i alhora voler ser un partit fort a Espanya, reencarnant la matriu lliberal espanyola del XIX, progrés i uniformisme.

ERC, sens dubte, és la força més beneficiada del procés de canvi, perquè ha recorregut a la inversa el camí de CiU; de secundari amb frase a protagonista. Aquesta força ascendent té, però, un topall: el compromís del referèndum, que pot conduir-la per la via de fer evident que no hi ha tal camí, almenys a mig termini, i que no es pot ser partit de govern a Catalunya jugant sempre en contra del govern espanyol (el PNB, ho té clar; quan juga a la contra és per obligació i la mirada posada en el rèdit). Aquesta rigidesa li pot fer perdre vots dels qui veuen l’independentisme com una estratègia de millora, i no d’empitjorament. Però si adopta una posició més flexible, més “convergent”, pot desencisar als independentistes enrage, i entrar en una  competència encara més directa amb el nou partit d’Ada Colau, País en Comú.

El tercer beneficiari del nou marc és precisament la força emergent dels “comuns”. Les enquestes indiquen una millora, però que si només fos aquesta, el resultat final en unes eleccions quedaria submergit en l’abundant escamot parlamentari de segones línies, Ciutadans, PSC, el PDECat, lluny de marcar la pauta com voldrien. No són aquestes les expectatives que volen projectar i és possible que  amb la fundació del nou partit les superin. Si no fos així, el seu futur podria quedar col·lapsat

Els vots de CiU, bàsicament situats en les posicions 5,6 i 4 de l’eix  que va del 0 (esquerra) al 10 (dreta), i que són els cobejats, poden significar uns 800.000 votants. Ara s’han repartit sobretot entre Ciutadans, els de la variable tant espanyols com catalans,  ERC, Més catalans que espanyols, més els 100.000 d’Unió, avui per avui sense pare ni mare i d’un perfil cristià molt sensible, més un romanent petit en l’abstenció. Si l’opció Colau no fracassés a Barcelona, i aquest és un punt clau negligit del futur mapa polític català, també atrauria alguns votants d’aquest signe.

I encara queda un últim agent, un PSC que sembla -només és una hipòtesis- revifar-se, i calen xarxes en aquest petit i inquiet mar de grups i grupets a la cerca de la centralitat perduda.

Amb tots aquests elements, reconstruir aquest espai, ni tan sols en termes de mínima representació parlamentària, no sembla possible per la via de la confrontació electoral directa i immediata, perquè l’espai en realitat no està buit, sinó saturat.

Només una força que incorporés una alternativa moral, cultural, social i econòmica, i aportés una resposta a l’alçada dels temps des del catalanisme polític, podria, a mitjà termini, significar una alternativa política, si abans, a més, es fan paleses les mancances polítiques d’Ada Colau a Barcelona. Però res d’això està avui a l’escenari, ni tan sols s’albira.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies