CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Balanç de política exterior: la Doctrina Obama en 5 punts Balanç de política exterior: la Doctrina Obama en 5 punts

Balanç de política exterior: la Doctrina Obama en 5 punts

Un president amb un perfil poc convencional en política exterior ha hagut d’afrontar el període de major inestabilitat internacional en dècades. El resultat és un llegat contradictori. Des d’Europa fins a l’Àsia-Pacífic, quines han estat les decisions clau d’Obama, i per què les ha pres?
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 20 January, 2017 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (4 votes)

Inici » Historic » Balanç de política exterior: la Doctrina Obama en 5 punts

Final definitiu de la partida, moment de fer balanç. Just avui s’acabaven els vuit anys de “l’Era Obama”. Vuit anys que deixen impressions contradictòries i molts dubtes planant sobre un escenari internacional cada cop més inestable.

Com ha de ser recordada l’Era Obama en el camp de la política exterior? A continuació s’ofereixen cinc reflexions que, en el seu conjunt, cerquen ésser un esbós del balanç del ja ex-president.

1. Un president “no convencional” en matèria de relacions internacionals

Ho afirma el llegendari Henry Kissinger en una entrevista a The Atlantic. Segons Kissinger, Obama hauria contradit els principis bàsics de la política exterior nord-americana, arrelats en l’intervencionisme liberal. Això és, en la promoció i defensa activa arreu del món dels drets civils i polítics tal i com s’entenen a Occident. Obama els hauria defensat de forma incompleta i sovint contradictòria. Kissinger adverteix: “cal vigilar que la ‘Doctrina Obama’ no es converteixi en una política exterior essencialment reactiva i passiva”.

Segons l’antic secretari d’estat i conseller de seguretat nacional, Obama és un admirador del realisme polític del President George H. W. Bush (pare). Però el ja ex-president sembla no haver entès o no haver estat capaç d’aplicar els principis del realisme, que fonamentalment advoca pel pragmatisme i un intervencionisme limitat a la defensa dels interessos més centrals de l’estat. Obama mateix reconegué no haver seguit “el manual del Pentàgon” per a intervencions militars, per considerar-lo militarista en excés.

2. Un Nobel de la Pau o un premi al millor orador?

Obama rebé el guardó al 2009, menys de dos anys després d’haver estat nombrat president. En aquell moment, mancava de totes totes d’un llegat. De fet, llegint les raons que menaren al jurat dels Nobel a atorgar a Obama el premi, sembla que Obama fou escollit tan sols per haver trencat definitivament amb la política unilateralista del primer mandat de Bush (fill). Així, Obama hauria “retornat la diplomàcia multilateral a una posició central” i menat “esforços extraordinaris” per a fer possible “un món sense armes nuclears”. A més, “molt poques persones han aconseguit captar l’atenció del món com ho ha fet Obama i donar a tanta gent esperances per un futur millor”. En definitiva, Obama guanyà el guardó per les seves paraules més que per les seves accions.

En aquell encara primerenc moment, el jurat es deixà endur per la retòrica i el sentimentalisme que havien impregnat la campanya d’Obama. En realitat, els discursos del president amagaven un pensament polític meitat pragmàtic i meitat passiu, com aviat es demostrà per exemple amb el programa d’atacs selectius emprant drones.

No obstant, és just esmentar que Obama també ha tingut iniciatives encertades en línia amb el seu discurs multilateralista, com per exemple el vast programa de re-equilibri (“Rebalance”) de recursos militars i esforços diplomàtics envers l’Àsia-Pacífic, la regió que promet esdevenir el centre del món en el segle XXI.

3. Síria: la línia vermella que al final no ho fou

Una de les decisions més polèmiques d’Obama fou la decisió de no aplicar la línia vermella que ell mateix havia traçat pel règim siri de Bashar al-Àssad. Recordem-ho: Obama havia assegurat que si es demostrava que Damasc utilitzava armes químiques contra població civil, estaria creuant una “línia vermella”. No obstant, després de considerar una intervenció militar durant l’estiu del 2013, finalment Obama se’n retractà. Més tard, el president assegurà en una entrevista amb Jeffrey Goldberg estar “molt orgullós” de la seva decisió final. En aquell moment, ell afirma haver-se sobreposat al “manual de intervencions militars del Pentàgon”. Kissinger beneeix la decisió d’Obama, i recorda que la força militar només es pot utilitzar quan d’ella se’n derivarà algun guany concret i valuós de cara els interessos nacionals. Sembla incert que n’hi hagués cap en el cas de Síria, ni tan sols pels pobres civils víctimes dels atacs.

Però en aquest cas, per què Obama havia llavors traçat mesos abans la malaguanyada línia vermella? Segons Kissinger, el problema recau en part en que la línia vermella es mal interpretà. En realitat no era res més que un símbol. En aquest cas, però, es tractaria d’un error de comunicació fatal.

4. L’Orient Mitjà s’escapa definitivament de les mans de Washington

Els Estats Units han estat els garants de la sempre feble estabilitat de l’Orient Mitjà, a través sobretot de protegir l’Aràbia Saudita. No obstant, des de la Guerra del Golf de 1991 que els Estats Units dirigiren contra l’Iraq, la regió s’ha convertit progressivament en el principal maldecap del Departament d’Estat de Washington. I això és degut, en bona part, al mateix paper que els Estats Units hi han jugat. Només cal pensar en les funestes conseqüències de la invasió de l’Iraq del 2003 (que en darrer terme, marca el final d’una història iniciada amb la guerra de 1991).

Segons Goldberg, el “caos de Líbia” que seguí a l’assassinat de Gaddafi convencé definitivament a Obama que en l’Orient Mitjà el millor era no involucrar-s’hi. Obama pensa que la regió és del tot ingovernable ja que els seus “únics principis organitzatius són els sectaris”.

No obstant, Obama, com a president dels Estats Units i hereu dels Bush (aquest cop, pare i fill), té una responsabilitat especial envers la regió. Una responsabilitat que no hauria d’haver eludit esgrimint dificultats insuperables. Com digué un politòleg francès, el pitjor que es pot fer a l’Orient Mitjà és deixar podrir els problemes. Precisament el que Obama feu amb Estat Islàmic i la Guerra Civil a Síria. La despreocupació de Washington ha exasperat a l’Aràbia Saudita i mobilitzat l’Iran, els dos principals actors regionals, que travessen actualment la seva pròpia guerra freda.

5. Europa: marginada per Washington o auto-marginada?

Obama admeté estar decebut amb els països europeus després de que aquests demostressin tan poc interès en “salvar” Líbia després de la caiguda de Gaddafi. Obama feu en una ocasió una al·lusió velada a les potències del Vell Continent com “free riders”. És a dir, com a actors que esperen gaudir dels beneficis d’una acció sense participar en els costos que la mateixa comporta.

Sovint s’aixequen veus a Europa criticant el fet que la nostra política exterior no fa sinó un seguiment submís de la dels Estats Units. I habitualment, és força cert. Líbia o incús Ucraïna en són clars exemples. Ucraïna i l’Euromaidan eren un problema essencialment europeu, però degut a la tradicional despreocupació política de Brussel·les, Washington esdevingué de nou l’actor preponderant en la crisi del 2014.

Certament, no va en favor dels interessos d’Europa cercar la confrontació amb Rússia, que és un soci necessari agradi o no. Però se’ns hauria de caure la cara de vergonya al veure com Brussel·les –i Paris, Londres i Berlin- es tapaven ulls i orelles davant les preocupacions de tants ucraïnesos que enarboraven banderes europees. En comptes de treballar conjuntament amb Kiev i Moscou per cercar un punt mitjà, en els crítics mesos previs a la invasió russa de Crimea –que fou improvisada- Europa no feu res. Mentrestant, Obama augmentava, pressionat pels liberals intervencionistes de l’establishment polític nord-americà, el to de veu envers Yanukovych i Putin

*     *     *

Obama ha estat un president que ha hagut d’afrontar un període especialment complicat en matèria de política exterior. No obstant, això no pot servir per excusar al líder de la primera potència mundial, que és necessàriament qui té més responsabilitats respecte l’ordre internacional. Obama les ha en part eludit i en part adreçat aplicant el seu pragmatisme. A vegades s’ha deixat endur pel liberalisme intervencionista i d’altres l’ha qüestionat. Però en qualsevol cas la seva política no ha estat a l’alçada dels reptes que el seu temps li ha plantejat.

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies