

El llarg conflicte laboral de l’empresa Eulen i AENA a l’aeroport del Prat, a hores d’ara encara no resolt del tot malgrat laude d’obligat compliment, ha posat de manifest un dels problemes que es deriven de les concessions administratives.: els salaris que paguen les empreses concessionàries acostumen a ser més baixos que el que pagava o pagaria l’Administració pública per les mateixes prestacions.
Aquesta és una situació molt generalitzada. Els hospitals de la xarxa pública que no són propietat directa de les Administracions, les escoles concertades, les residències de la gent gran, els serveis de vigilància, serveis de neteja, de manteniment, d’informàtica, i tants altres tenen uns costos de personal sensiblement inferiors als que tenen, tenien o tindrien els diferents organismes públics si se’n fessin directament responsables.
Hi ha molta racionalitat en organitzar la gestió dels serveis públics per mitjà de concessions administratives. Al sector públic li costa adaptar-se a l’evolució de tot el que afecta l’entorn laboral: tecnologia, formació, incentius, promocions, selecció,… Li costa també treure profit de l’experimentació, de l’adaptació constant a noves formes d’organització, de trobar els directius adequats,… Diuen els experts que un dels problemes estructurals de la gestió pública directa és que el dret administratiu no només regula el què, sinó també el com s’ha de fer, i això la converteix en una maquinària eficaç però lenta i poc eficient.
Però la veritat és que el camí que han seguit la majoria de concessions administratives és el mateix que han perseguit les empreses amb la pràctica ben estesa de l’externalització de serveis: convertir els costos fixes en variables i, de pas, reduir-los. I la principal disminució de costos és la reducció dels costos salarials. Aquests salaris inferiors són més freqüents en les categories més baixes de treballadors, categories relativament ben protegides dins l’estructura de sous de la Funció Pública.
Així l’Administració Pública contribueix, potser sense proposar-s’ho inicialment, a la precarització del treball, a consolidar uns llocs de treball poc qualificats, on la millora de la productivitat és limitada, i a generar una certa injustícia entre treballadors. Laminant els salaris a la baixa, sobretot els que ja són baixos, no ens fem gaire cap favor, ni per millorar la convivència actual ni la futura.
Simó Aliana
(Almenar -Lleida-, 1947). Graduat per UB en Pedagogia, UAB en Economia i MIT en Management. Ha treballat en diferents llocs de responsabilitat en el sector públic i en el sector privat. Actualment jubilat

- Daniel on La setmana de la decisió?
- AGUSTIN IGNACIO GARRIDO CAMPRUBI on Del Kurdistan iraquià a Catalunya
- Joaquim Arolas on Llocs per visitar a Catalunya durant la tardor
- Josep on Els 10 principals llocs d’interès a Barcelona
- Javier on Les claus per entendre la situació política a Catalunya
- February 2021
- December 2020
- November 2020
- October 2020
- May 2020
- March 2020
- February 2020
- January 2020
- November 2019
- October 2019
- July 2019
- June 2019
- April 2019
- March 2019
- January 2019
- December 2018
- November 2018
- October 2018
- April 2018
- March 2018
- February 2018
- November 2017
- October 2017
- September 2017
- August 2017
- July 2017
- June 2017
- May 2017
- April 2017
- March 2017
- February 2017
- January 2017
- December 2016
- November 2016
- October 2016
- September 2016
- August 2016
- July 2016
- June 2016
- May 2016
- April 2016
- March 2016
- February 2016
- January 2016
- December 2015
- November 2015
- October 2015
- September 2015
- August 2015
- July 2015
- June 2015
- May 2015
- April 2015
- March 2015
ALFREDO PASTOR
13 September, 2017 #1 AuthorEm sembla molt ben raonat. Noms hi afegiria una nota de caució: aquesta degradació de les condicions salarials coincideix sovint amb la privatització, i això fa necessari que tant els paràmetres de qualitat del servei com les condicions labials estiguin ben definite. El que no está bé és que l’anomenat guano deficiência sigui sinônim de baixada de sous.