Els 5 grans fonaments que Catalunya necessita

Tots els països que han reeixit en la història, que  avui van bé perquè disposen de la prosperitat i benestar, estan construïts sobre cinc fonaments:  les  virtuts i l’ètica guiada per elles, l’estabilitat, l’eficiència de les institucions, la cohesió social i la productivitat

1 La idea de virtut a alguns els hi pot semblar deliqüescent. Quin immens error els qui així ho pensen! Fins i tot en Warren Buffet, proclamà que la Gran Recessió que, iniciada als Estats Units, que  ha danyat tant el nostre país, es conseqüència d’una crisi moral, el que equival a un dèficit virtuós. La virtut és, per definir-ho en termes ben pràctics, la màquina personal i social capaç de transformar intangibles – els valors- en béns i serveis materials.

Aquest fonament virtuós es tradueix en capital moral, que no és altra cosa que la concepció que té una comunitat, que transmet als seus membres per mitjà de la tradició i la pràctica, i que la dota de la capacitat per aconseguir els seus fins de benestar. No tot capital moral condueix al benestar, però sens dubte la seva absència determina la incapacitat per aconseguir-lo. El capital moral actua mitjançant el capital social i el capital humà del qual hi forma part, i deriva del sistema de valors i virtuts que facilita la consecució del bé comú.

«L’exhauriment del capital moral pot ser més costós que l’exhauriment del capital físic», ha escrit Fred Hirsh en The Social Limits to Growth Si tot valor derivés només de la satisfacció de les necessitats individuals, no quedarà res per a restringir la satisfacció interessada, individualista, de les necessitats.

Fred Hirsh va ser un economista excel·lent que el 1976 va escriure un treball de gran impacte, «Els Límits Socials del Creixement«, en què afirmava que era la pròpia societat desenvolupada la que anava soscavant les seves possibilitats de créixer a llarg termini. Es tracta, segons l’autor, del «llegat moral debilitant» del capitalisme, atès que el mercat soscava els valors morals dels quals depenen els heretats de la cultura preexistent, precapitalista i preindustrial. En la mesura que no és així, es produeixen les crisis, com ho constata l’última i duríssima que s’inicià el 2007 i els efectes encara ens fan mal. La Gran Recessió que s’origina als Estats Units, té en el seu fonament una causa moral. Hirsch recordant els textos d’Adam Smith cita:

«El mercat depèn encara absolutament d’una comunitat que comparteixi valors tals com els de l’honestedat, la llibertat, la iniciativa, l’estalvi, i altres virtuts Si tot valor econòmic derivés només de la satisfacció de les necessitats individuals, no quedaria res per restringir la satisfacció interessada, individualista, de les necessitats«. Recuperar aquets valors i virtuts per a l’economia per a la formació de la societat, i la lògica de l’incentiu econòmic, és un dels objectius centrals de la nova economia, que la nova política ha de fer possible.

2  L’estabilitat és la base necessària  perquè una economia funcioni, donat que és l’única condició que permet fer previsions -per definició, sempre incertes- sobre el què fer, invertir, estudiar, especialitzar-se, pensant en allò que ha de venir. Sense estabilitat no hi ha horitzó de sentit, tant sols una paret negra, o un pla inclinat que sembla arrossegar-nos a tots. En termes qualitatius, no totes les inestabilitats són iguals; les que fruiten d’una revolució s’acosten a una certesa de futur de zero absolut, i a partir d’aquí, aquella disminueix. Per a un país desenvolupat com  el nostre que esta en risc de despenjar-se de les societats capdavanteres, i quedar relegat a produir el que la gran majoria ja fan -i això vol dir, baixos salaris, una inestabilitat que no desplegui un escenari tràgic però sigui perceptible i de llarga durada- fa molt de mal. D’aquí que ens cal una política que ens doti d’estabilitat, que faciliti establir compromisos sòlids a llarg termini,  que ens faci previsible per l’inversor, l’empresari, el treballador i l’investigador i l’estalviador.

3  I junt amb l’estabilitat, és decisiva l’eficiència de les  institucions públiques, perquè la de les empreses és un implícit, un component de la productivitat i, sobretot, de la seva viabilitat. L’empresa que no és mínimament eficient, fa fallida, però la institució perdura i perdura, i carrega els costos del seu treball mal fet sobre els ciutadans. La capacitat de les institucions per complir amb la missió que tenen encomanada a un cost raonable, de ser inclusives, és avui en dia un factor de producció decisiu, el que separa el països capdavanters de la resta. Expressa, per exemple, la capacitat d’un parlament d’elaborar bones lleis en temps i costos adients i la del govern per a fer-les efectives. Sens dubte, és una de les principals febleses catalanes que ha assumit amb rigor aquesta mala herència d’Espanya, sense que òbviament ningú l’obligués.

4  La cohesió social és la clau de volta, perquè si bé l’estabilitat és bàsica  per al desenvolupament econòmic, donat que en la incertesa no hi ha inversió i el consum es retreu, dos dels motors bàsics del desenvolupament, ella depèn de la política, i alhora el funcionament de l’economia alena sobre aquesta generant condicions socials per a l’estabilitat o per al conflicte. En termes més planers: la millor via pe dotar d’estabilitat un país és procurar la seva cohesió social, el bon funcionament de “l’ascensor” social i l’eradicació de tota injustícia d’aquest signe. La cohesió social és el punt de creuament de la bona política i la bona economia.

En la situació actual del conflicte entre Catalunya i Espanya  trobem com una de les seves causes  la ineficiència governamental. Una crisi social que no es resolt, la incapacitat del govern per abordar-la i disposar de raons que convencin la gent i no només a ells mateixos, la manca de resposta per incompetència  o per estratègia. Tot això es dóna a l’Espanya del 2017 i per partida doble. El govern de Mariano Rajoy sembla incapaç d’entendre que el creixement del PIB i la reducció de l’ocupació a base de salaris baixos i condicions precàries, de les que l’Estat n’és  còmplice (l’exemple de les condicions laborals del personal propi i de les empreses concessionàries d’AENA és provocador), no apaivaga el malestar social, al contrari, l’accentua, perquè les revoltes socials, el conflicte, no es produeix mai en els moments pitjors de la crisi, sinó en els períodes de recuperació. Aquesta mateixa lògica regeix en el no abordatge de les causes de la insubordinació catalana, que no és demogràficament majoritària però sí que és políticament hegemònica.

Espanya per incompetència política pot haver entrat en una fase d’inestabilitat, en el pitjor dels casos, o, en el millor, de pèrdua d’energia per desenvolupar-se a causa del “refregament“ i consegüent desgast  social.

Alhora, les institucions catalanes són molt ineficients,. S’han degradat i han perdut l‘”auctoritas” que vàrem conquerir amb esforç.

Tot plegat és un multiplicador de malestar i conflicte, i té com a conseqüència en l’horitzó, la inestabilitat.

5 La productivitat és la funció que determina el nivell de renda a llarg termini. Serem més rics o més pobres en funció de la nostra productivitat, que es mesura en relació al treball, la més emprada, el capital i la productivitat total dels factors. Aquestes tres relacions tècniques poden tenir en el seu ús una forta carrega política. Si ens fixem només en la productivitat per unitat de temps treballat, la quantitat de bens o serveis produïts, situarem tota la pressió sobre els salaris,. És el que succeeix habitualment. Si considerem la productivitat del treball estarem valorant  a més elements que no depenen del treballadors, com la inversió a l’empresa i la seva dimensió, i estructura sectorial. Si el focus se situa en la total dels factors estarem considerant la incorporació de tecnologia, els procés de gestió i la capacitat d’optimitzar la relació entre treball i capital.  Concebre la productivitat només o principalment en relació als salaris és situar  l’economia en un carreró sense sortida, perquè la solució  serà pressionar els salaris a la baixa una i altra vegada. Òbviament és de sentit comú tenir unes retribucions concordants amb la producció -una exigència que hauria estendre’s al sector públic-,  però també és obvi que si no fixem l’atenció sobre com de productiva es la inversió,  o la del conjunt dels factors, ens estavellarem.  En el cas espanyol, que és extrapolable al català, la productivitat del capital en el passat recent és molt baixa, sobretot pel pes del sector de la construcció. En la fase actual també ho és per la importància del turisme. La denominada Productivitat Total dels Factors (PTF) és, de lluny, la més gran i per tant la més determinant, però també és la més  complexa de mesurar, perquè no procedeix d’un càlcul directe com les altres dues, resulta per tant mes dificultosa pel desplegament de polítiques publiques que la incentivin. Possiblement aquesta és la causa que estiguem a zero en aquest tipus d’acció de govern,  malgrat la seva importància. És un error magne donat que és en ella on ens juguem el futur, perquè  fa dècades que es venen obtenint mals resultats. Tan dolents que a l’inici de segle va ser negativa, i amb la crisi ha millorat però poc. En realitat els dos punts febles de la nostra productivitat se situant en el capital i la PTF, el que significa la necessita de polítiques potents que estimulin els sector més productius, facilitin l’augment de la dimensió de l’empresa com a unitat o sota formes associatives, el millorament del capital humà d’empresaris i treballadors, la I+R+i, l’organització de sistemes d’aprenentatge permanent, més learning by doing, fomentar l’efecte spillover i la capacitat de gestionar tots aquest factors.

Inici » Historic » Els 5 grans fonaments que Catalunya necessita