CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
4 claus per entendre la crisi de la Unió Europea 4 claus per entendre la crisi de la Unió Europea

4 claus per entendre la crisi de la Unió Europea

Des de la fracassada constitució europea del 2005 al “Brexit”, quins esdeveniments han marcat el declivi de la UE?
EuropaZPortada IzquierdaZResto 4 March, 2016 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » 4 claus per entendre la crisi de la Unió Europea

El projecte polític de la Unió Europea (UE) ha passat en els darrers anys de ser un model lloat i imitat arreu del món a l’exemple més evident de la decadència d’Occident.

A ningú se li escapa ja que la UE està en crisi. Catdiàleg proposa un breu repàs dels principals punts que han marcat la davallada del poder de Brussel·les.

El precedent: la fracassada constitució de la Unió Europea

Després d’un procés d’integració política, econòmica i social iniciat a començaments dels anys 50 i que semblava impossible de frenar, al 2005 la UE patí la seva primera sotragada forta. En un intent d’esclarir i harmonitzar les normes i els fins de la Unió, els estats membres aprovaren al 2004 un text de caràcter constitucional que s’havia de ratificar en cadascun dels Estats Membres per poder entrar en vigor. Diversos països, entre els quals Espanya, organitzaren referèndums per a fer-ho (tot i que no hi estaven obligats). A França i als Països Baixos els resultats de les votacions foren negatius. Així, el projecte s’hagué d’aturar en sec. Aquest fou el primer símptoma de que quelcom no anava bé a la UE: els legisladors i buròcrates de Brussel·les demostraren estar allunyats de les preocupacions i percepcions dels ciutadans normals i corrents. La UE havia crescut tant que havia arribat a generar desconfiança, cosa que explica de retruc els avenços de partits euroescèptics com el Front National francès i la Lega Nord italià.

Brexit i el xantatge de Cameron

David Cameron, en un moment en que la seva popularitat era molt baixa entre els electors britànics, jugà una carta arriscada: celebrar un referèndum per decidir si el Regne Unit abandona o no la UE. Segons The Economist, la maniobra no era en absolut necessària perquè el tema no estava en l’agenda política de la majoria de britànics. Cameron aconseguí no obstant formular una amenaça tan creïble que el 20 de febrer es tancava l’acord per concedir al Regne Unit un estatus especial dins la Unió. A canvi, Cameron recolzaria el “sí” de cara al referèndum, que es celebrarà el 23 de juny. Que el premier britànic s’hagi aconseguit sortir amb la seva demostra la feblesa de la UE, posa en evidència la manca d’atractiu del projecte europeu i estableix un perillós precedent: a partir d’ara tothom que estigui descontent amb la seva part del pastís europeu pot anar a Brussel·les a fer xantatge per aconseguir un tros més gros?

L’esgotament del lideratge alemany: de l’euro als refugiats

Angela Merkel es veu cada cop més contestada com a líder de facto de la Unió Europea. Si bé fou capaç d’imposar el punt de vista alemany a la Grècia de Tsipras (per cert, qui se’n recorda ja d’aquell simpàtic revolucionari?), la crisi migratòria l’ha superat. A l’obrir les portes del seu país de bat a bat als emigrants sirians, afganesos i libis (entre d’altres), Merkel cometé un greu error de càlcul polític. Els països de l’est, liderats pels conservadors polonesos, s’oposen frontalment al pla europeu de repartir els sol·licitants d’asil. A Itàlia, Mateo Renzi està enfadat perquè no se li consulten les decisions. Espanya i Regne Unit tenen massa problemes domèstics com per ocupar-se’n. Fins i tot França, incondicional d’Alemanya, ha dit prou. De nou, apareix el problema de la manca de cohesió, manca de coordinació i manca d’estratègia definida de la Unió. A més, és evident que les decisions econòmiques de Merkel dels darrers anys li estan passant factura ara que és Alemanya qui més necessita als altres Estats membres.

La manca d’una política exterior coherent

“Combatrem a Estat Islàmic allí on estigui, de la mateixa manera com ho férem amb al-Qaida”. Aquesta frase només la podia pronunciar un nord-americà, i així és. Inclús Barack Obama, titllat al seu país d’indecís i poc intervencionista, és més assertiu que Europa en matèria de política exterior. La seva frase ho demostra: bombardejar Estat Islàmic allí on faci falta. Poc importa si és a les portes d’Europa. Els líders europeus prou problemes tenen intentant sortir de la crisi econòmica. És evident que Estat Units té més fàcil que la UE dur a terme una política exterior efectiva, ja que a Europa cal coordinar 28 ministeris d’afers exteriors i a Washington només un. Però el que és sorprenent és que els estats europeus no tinguin res a dir ni tan sols quan es tracta de problemes que afecten el seu espai geogràfic més immediat. Un parell d’exemples: a mitjans de febrer, l’aviació nord-americana bombardejà en solitari posicions d’Estat Islàmic a Líbia, a escassos centenars de kilòmetres d’Itàlia i Malta. Encara més rellevant: al parlament ucraïnès, els polítics pro-occidentals miren a Amèrica en comptes d’Europa cada cop que necessiten ajuda. La UE no és capaç de protegir ni els seus interessos exteriors més immediats.

CatDialeg.cat

No comments so far.

Be first to leave comment below.

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies